La novel·la històrica en la literatura catalana

La novel·la històrica en la literatura catalana va ser premiada l’any 1947 per l’Institut d’Estudis Catalans. En una circumstància civil que no hagués estat la d’aquella immediata postguerra, doncs, ara celebraríem el cinquantè aniversari de la seva publicació. L’obra va restar, però, en l’exili del calaix a casa dels autors. Des de llavors aquell calaix ha hagut de ser sovintejat per bona part dels estudis que s’han dut a terme a casa nostra sobre el nostre XIX literari. Aquesta publicació ve a reparar aquest buit de material i a redreçar un exili injust.
Avui la lectura de La novel·la històrica en la literatura catalana s’ha enriquit amb el sentit afegit que els anys de distància han deixat al descobert. Car d’una banda l’obra parla de la novel·la històrica (en una recopilació global d’obres, autors, temes i bibliografia vuitcentista, fins ara inèdita en català). Però de l’altra, per la via de la crítica de Maurici Serrahima (dins l’obra del qual aquesta descobreix alguns plantejaments apassionats i radicals, «en calent», que anys després el mateix autor s’encarregarà de matisar), ens parla «sobretot» de la primera postguerra, de l’esforç per salvar la tragèdia tot convertint-la en «tràgic parèntesi», l’esforç per recuperar una història estroncada tot interpretant-la i buscant-hi models, uns «orígens», per bastir una aparença de continuïtat i obrir vies a la recuperació. És a dir, parlar de la història per salvar-la, primer, per saltar-la, segon, per salvar-se, tercer. Sigui el 1862 (Orfeneta de Menargues de Bofarull), el 1947 (La novel·la històrica…) o avui.